La península Balcànica representa una barreja de cultures regionals, com la danubiana (caracteritza a tots els pobles que viuen a les riberes d'aquest riu, des d'Alemanya fins a Romania-Bulgària), la cultura carpática (una societat tradicionalment igualitària que es distingeix per la riquesa i explotació metal·lúrgica i l'arrelament de l'orfebreria i metal·listeria entre els seus hàbits des dels temps de la Prehistòria) i la mediterrània (situats entre Grècia i Roma, els pobles de la costa adriàtica i iònica es distingeixen per l'amor i la dedicació a la mar, la llum i la forma). Així mateix, en la música balcànica se sent el batec de fons d'una malenconia que té a veure amb influències asiàtiques (turques, armènies i fins i tot de l'Índia), foses en aquest gresol de cultures. Entre els diversos elements culturals que els defineixen, com a única diferència apareix la creença religiosa: uns són cristians ortodoxos, altres cristians catòlics i els tercers, musulmans. Partit en tres, aquest poble formava part de congregacions polítiques diferents, enfrontades entre si al llarg de la història. No obstant això, en diverses ocasions del segle XX, aquest poble o aquests tres grups ètnics es van ajuntar en un mateix estat, formant societats pluriculturals del regne dels serbis, croats i eslovens i, més tard, de la primera i la segona Iugoslàvia. Els avantatges d'una societat basada en el pluralisme cultural són evidents. En primer lloc, una educació àmplia i variada desperta la consciència sobre la relació fonamental entre la cultura i el desenvolupament. El desenvolupament es mesura pel nivell d'obertura mental, empatia i dignitat amb què s'ha après a viure. Les societats plurals són més creatives, intel·ligents i sensibles que les monoculturals. En elles, la diferència es concep com a inspiradora i enriquidora, cosa que proporciona coneixement sobre un mateix i sobre els altres, mentre que el solipsisme s'interpreta com a inhibidor i destructor. La societat iugoslava, per exemple, permetia a les nacionalitats i grups ètnics que la componien conservar les seves identitats culturals i socials, construint veritable i no només oficialment una societat plural assentada sobre la diversitat de visions, matisos i formes d'entendre la vida. Alhora, es percebien una totalitat i una unitat: hi havia una identitat social i un projecte de futur comú. Un mateix plat, encara que de vegades amb un nom diferent, apareix en la gastronomia sèrbia, croata, bosniana musulmana, albanesa, búlgara, grega o romanesa com a testimoni d'un llarg intercanvi cultural, practicat malgrat les diferències religioses, ètniques o lingüístiques. Les mateixes cançons, probablement d'origen jueu o armeni, configuren el patrimoni cultural grec, búlgar, serbi, bosníac(musulmà de Bòsnia), romanès, i fins i tot, hongarès i ucraïnès. Una mena de «cultura del bon viure» és una de les principals característiques del modus vivendi balcànic, que evita obeir les normes d'un món excessivament ordenat i civilitzat. És el denominador comú de diferents pobles i grups ètnics que habiten aquesta regió, el que els confereix una identitat col·lectiva malgrat les seves diferències confessionals i culturals i, al mateix temps, els distingeix d'Occident en el qual, tot i la prosperitat econòmica , la vida de vegades és com si no tingués gust. Vist des dels Balcans, Occident apareix com un món admirat, ric i ordenat, però hiperproductiu fins a tal extrem que arriba a ser capaç d'oferir articles com el cafè descafeïnat, la llet desnatada o la cervesa sense alcohol -coses desproveïdes de la seva pròpia essència-, per tal d'obeir l'imperatiu de viure de forma racional.
Articles sobre les noves infraestructures de la regió dels Balcans pagades pels fons monetari Europeu: aquí i aquí.
Circuits per paisatges culturals dels Balcans.
Programa de Ràdio "Els Balcans en la cultura europea".
Museus més importants a la regió dels Balcans
Un dels primers llocs on els turistes es dirigeixen són els museums . La veritat és que en aquestes institucions, que poden ser públiques o privades, i sempre al servei de la societat ens ofereixen coleccions de tot tipus (art, història, ciència…). Allò més important dels museus és que no tots són iguals i per tant, sempre podem veure coses que no hem vist mai i que són, sens dubte, molt valuoses. En el nostre cas, ens situem de nou a la regió dels Balcans; un dels museus més importants i més grans de la zona és el famós National Museum of History, a Bulgària, on trobem 700.000 monuments culturals i que així mateix, a través d’allò que ens ensenyen, veiem l’història de fa 8.000 anys enrere fins els nostres dies. Per tant, el contingut és interessant i molt enriquidor per tot aquell que faci un cop d’ull.
A Grècia, sens dubte, trobem el Museu Arqueològic d’Atenes, i que des del segle XIX, data en la que es va fundar, és un dels museus més importants del món respecte a la temàtica que ens ofereix. Com bé sabem, aquest museu acull la gran majoria dels tresors arqueològics trobats a tota Grècia (atuells de pedra, elements fets amb bronze, joies, petites figures de ceràmica, escultures fetes amb marbre…).
 |
| Un petit genet sobre un cavall, al Museu Nacional d’Atenes, imatge extreta d'aquí |
Pel que fa Macedònia, hi ha el Museu de Macedonia, una institució nacional de la República de Macedònia i a la vegada un dels museus més antics i importants del país sorgit de la idea de juntar tres museus en un. Situat a la capital del país, a Skopie, trobem diferents seccions o temàtiques relacionades amb l’arqueologia, la història i l’etnologia.
A Montenegro, a Podgorica concretament, capital de Montenegro i ciutat més important i gran del país, trobem diversos museus dels quals destaquem el Museu de la ciutat de Podgorica, el Centre d’Investigació Arqueològica i el Museu Marko Miljanov, el més interessant i destacat de tot el país. No obstant, Podgorica és una ciutat amb altre tipus d’atractius; la barreja d’arquitectura arreu de la ciutat fan visible i evident presència dels diferents règims que demostraven el seu estil a mesura que canviaven.
 |
| Imatge que mostra una part de la ciutat, Podgorica, font de l'imatge |
Respecte Turquia, veiem que el museu més important és el que trobem a Estambul; el Museu Arqueològic, fundat per un pintor i arqueòleg turc conegut com Osman Hamdi. En aquest peculiar museu trobem diferents coleccions; en primer lloc, podem observar els grans sarcòfags que aquesta institució alberga, com el d’Alexandre. En segon lloc, la colecció d’art oriental on podem veure objectes famossísims i valuosos, com una part que pertenyia a la Porta de Babilònia d’Istar. I en tercer lloc, la colecció de joies i ceràmica d’edifics antics.
 |
| Fragment que pertanyia a la porta de Babilònia, imatge extreta |
A Bòsnia i Hecergovina, podem trobar el Museu Nacional de Bòsnia i Hecergovina, on veiem el patrimoni cultural i històric de la zona, englobant també literatura, etnologia, el llenguatge, la història… Com bé sabem, la guerra en aquesta zona va suposar un gran problema i sobretot, violència en tot el país i en tots els sentits; respecte els museus, entre 1992 i 1995, es van aturar tot tipus d’activitats com investigacions i recerca. Fins i tot, es va arribar a destruir part de l’edifici però alhora, es va aconseguir salvar l’excel·lent colecció que hi trobavem, juntament amb la biblioteca.
Pel que fa Sèrbia, el museu més important és el Museu Nacional, una de les més antigues institucions de la zona. Trobem una extensa colecció de dibuixos, pintures i altres objectes d’interès pel públic. Com en el cas de Bòsnia i Hecergovina, aquest museu va patir les conseqüències de la Segona Guerra Mundial, quedant una part de l’edifici molt afectada. No obstant, es van portar a terme tasques de restauració i conservació l’any 1964 per mantenir l’edifici en bones condicions. Al costat de totes les magnífiques coleccions que trobem en aquest museu, una de les meravelles que encara es conserva és l’arxiu del Museu de Nikola Tesla, una institució única de la ciència i la cultura al centre de la ciutat de Sèrbia. Cal dir que es troba sota la protecció de l’UNESCO ja que conserva l’herència original i personal de Tesla. Així mateix trobem altres museus, com el Museu Etnogràfic, el Museu d’Art Contemporani, el Museu Històric de Sèrbia o el Museu Memorial d’Ivo Andric (que conserva la memòria del Premi Nobel de Literatura).
Finalment, a Kosovo ens trobem amb el Museu de Kosovo que, com en els dos casos anteriors, els disturbis durant l’any 1998 també van obligar a tancar les seves portes. Per intentar salvar tot el seu patrimoni, es va traslladar gairebé tot el seu contingut a altres museus; ara bé, actualment, és gairebé poquet el que han tornat. De totes formes, amb allò que es diposa, es fan continuament exposicions sobre la vida de Kosovo a l’antiguitat.
Recull d’autors literaris contemporanis dels Balcans.
Com bé sabem, la literatura és un reflex no només del imaginari de la societat i dels escriptors sinó que també, encara que a vegades de manera molt subtil, un retrat d’una societat o d’una època concreta. Probablement, degut a que, com hem explicat en les entrades anteriors, els Balcans es caracteritzen per una diversitat ètnica cultural molt remarcable, és difícil reagrupar, realment, en una sola tendència les característiques literàries de la zona. És a saber que Grècia va ser durant molt de temps el bressol de la cultura europea juntament amb Turquia, no obstant, per aquest apartat que avui ens pertoca, hem decidit centrar-nos en alguns escriptors més contemporanis. Aquesta pinzellada en la literatura probablement, més contemporània, ja que els escriptors escollits o bé segueixen exercint com a tal encara a dia d'avui o bé han mort en els últims 5 anys i, d'altra banda, tenen una implicació política amb el país en qüestió o bé volen donar veu a la Regió dels Balcans. Hem de remarcar però, el cas de Milovan Djilas que va morir fa 11 anys però és l'únic escriptor que va néixer a Montenegro quan aquest encara formava part de Iugoslàvia i tot i no poder viure la independència de Montenegro va tindre una implicació política molt considerable, d'aquí que haguem optat per posar-lo a la llista.
Albània :
Fatos Arapi (1930) és un escriptor i poeta albanès nascut a Zvërnec. La seva literatura no té una implicació política consistent. Ans al contrari, Arapi va estudiar economia tot i que sempre ha exercit de periodista o de professor de literatura albanesa moderna. La seva prosa es caracteritza sobretot per un us del llenguatge més modern enfocant-se d'aquesta manera, a una renovació de la poesia del seu país. Fatos Arapi és l'autor de més de 25 llibres. Des de la caiguda de la dictadura comunista, en particular, ha publicat nombrosos llibres de versos i contes, i segueix sent una figura destacada de la literatura albanesa contemporània. (recull d'alguns dels seus poemes, en anglés).
Dritëro Agolli (1931) és un escriptor que ha tingut una molta influència sobre el curs de la literatura contemporània. Agolli va estudiar a la facultat d'arts de la Universitat de Leningrad i va tornar a Albània com a periodista al diari comunista Zëri i Popullit. Agolli no només va servir com a president de la Unió d'Escriptors de 1973 fins al 1992, però també va ser diputat a l'Assemblea Popular.
Agolli, juntament amb Arapi i amb Kadaré (de qui parlarem més endavant), forma part de la generació literària dels anys 60 que pretenia renovar la literatura, no obstant, Agolli va ser fidel al règim comunista dictatorial de Enver Hoxha. Probablement, perquè ell creia que aquest règim polític, permetria acabar amb el passat. Com va escriure:
“For poets of my generation, an age of disappointments and dilemmas has dawned, an age in which to re-evaluate what we produced, without forgetting or denying those fair and humane values we brought forth. But the fortress of ideas and ideals which we believed in, some of us completely, others partially, has all but collapsed, and in its walls burn the fires of our dreams. Those fires have awakened a different type of verse...”
Aquesta implicació política la veiem, concretament, en la seva obra en prosa que valora, sense dubte els èxits del comunisme en el seu país. D'altra banda, la seva obra poètica ens descriu una sensibilitat i una bellesa formal molt poc freqüent en els poetes albanesos. No obstant, la seva afinitat amb la política no desapareixeran amb la caiguda del comunisme ja que, Agolli continuarà molt lligat amb el Partit Socialista d'Albània.
Ismail Kadaré (1936) és molt conegut a nivell mundial sobretot per l'evocació del univers sofocant del totalitarisme en la seva literatura. La seva implicació crítica amb la política el van abocar a demanar asil polític a França l'any 1990, no obstant aquest asil només li va durar 2 anys ja que al 1992 va tornar a Albània.
Les seves obres van començar a ser publicades sota l'època del estalinisme a l'antiga URSS i, per tant, la dictadura de Enver Hodja a Albània. Tot i que mai va ser un militant (com sí que ho era Dritëro Agolli), ni dissident del règim, la seva obra mostra la tràgica absurditat del totalitarisme i el pes del destí sobre la condició humana.
A nivell formal, de fet, la seva prosa és una barreja entre llegendes i històries d'Albània expressades en un context universal, i no només sinó que també recull clàssics europeus per crear el seu món literari. No obstant, Kadaré també utilitza referències temporals reals (l'imperi otomà, la Xina, o inclús la mateixa Unió Soviètica). La seva escriptura es una reflexió sobre el llenguatge i el mite tant de la societat albanesa com del món en general. De fet, tot i la caiguda del comunisme, aquesta mescla entre allò real i allò oníric no s'ha vist afectat en el més mínim. Per exemple, continua reflexionant sobre l'estratègia del terror en els sistemes polítics.
Bòsnia i Hercegovina :
Velibor Colic (1964), va néixer a Modrica on tant la seva casa com els seus manuscrits van ser destruits durant la guerra dels Balcans. Aquest va formar part del exèrcit bosnià i va ser pressoner durant la guerra dels Balcans. Emperò va aconseguir fugir i refugiar-se a França que és on actualment hi viu.
La seva obra més coneguda és, sense dubte, Les Bosniaques, que més que un assaig sobre la guerra va un reagrupament d'experiències pròpies del autor durant el seu període al exèrcit. De fet, el mateix autor es presenta a ell mateix com «Je suis né en Bosnie et, à cause de cela, je suis devenu un spécialiste de la littérature de guerre». Per aquest motiu, en aquest llibre, Colic descriu, les coses més horribles de la guerra, des de tortures fins assassinats tot passant per violacions. Tot i això, també ens mostra certs moments on l'home no ha perdut del tot la seva humanitat i es capaç de sentit pietat i compassió en mig de tota aquesta barbàrie. Els Bosnis de Colic no mitifica cap dels dos bàndols, ans al contrari, a través del llenguatge líric és capaç de denunciar, criticar i lamentar que en una guerra sempre hi pateixen els mateixos.
Milijenko Jervovik (1966) va néixer a Sarajevo però també forma part de l'onada d'emigrants durant la Guerra de Bòsnia i Hercegovina, d'aquí que des de fa 23 anys resideix a Zagreb, Croàcia. Es periodista tant en diaris importantíssims del país on hi viu com de fora d'aquest ; la seva literatura l'ha permés guanyar molts premis internacionals, com per exemple el “Erich-Maria-Remarque”, entre d'altres.
El seu estil està caracteritzat especialment perquè no té cap tipus de pudor en parlar sobre temes que encara poden ferir el conscient de la societat bosniana. Contràriament a Colic que té una visió més pessimista de l'espècie humana, no tolera la debilitat humana, ni la desviació moral o ideològica. Els crítics consideren que la seva obra és una barreja entre sentimentalisme, implicació històrica i tradicional per crear una prosa que parli sobre l'època contemporània.
Bulgària :
Kristin Dimitrova(1963) escriptora, poeta i traductora búlgara. Actualment viu i treballa a la Universitat de Sofia en el departament d'Idiomes estrangers. La seva literatura ha estat guardonada per diferents premis nacionals tant en el camp de la poesia, com de la prosa i, inclús, com a traductora. Per saber-ne més de la seva persona i de la seva carrera literària, aquí trobareu un link molt interessant amb una entrevista de l'escriptora del 2013.
Georgi Gospodinov (1968) és probablement l'escriptor, dramaturg contemporani més conegut de Bulgària. Guanyador de diversos premis a Bulgària, com per exemple el Premi Debut Nacional de Bulgària amb el seu primer llibre Lapidarium, però alhora un gran reconeixement internacional, especialment amb la novel·la Natural (1999). Aquest autor polifacètic ha escrit igualment guions per a pel·lícules curtes, com per exemple Omelette que va guanyar la menció del jurat al Festival de Cine de Sundance (2009). Els escriptors de Bulgària que hem analitzat no tenen, probablement, tanta implicació política com en d'altres que hem vist prèviament, tot i així, no podem obviar que Inventari del Socialisme (2006) és un catàleg dels objectes de la vida quotidiana de Bulgària durant l'època comunista, és a dir de 1956 a 1989.
Grècia :
Vassilis Vassilikos (1934) és un escriptor i polític grec que després del cop d'estat de 1967 i degut a la seva afinitat política, es va veure obligat a exiliar-se a França durant 7 anys que dura la dictadura a Grècia. Per tant, Vassilikos és molt conegut tant per la seva obra literària com per la seva carrera política. De la seva abundant carrera literatura, la seva novel·la Z és sense dubte la més coneguda no només perquè va ser adaptada al cinema pel director Costa-Gavras (1969) sinó que a més, ha sigut traduïda a més de 30 idiomes. De les seves obres més conegudes en podem destacar El Monarca, I els somnis somnis són, Les Fotografies, El assistent del jurat d'instrucció, entre molts d'altres. 
Vassilis Alexakis (1943), escriptor franco-grec degut al fet que es va traslladar a França gràcies a una beca d’estudi. Després de 3 anys estudiant periodisme a França torna a Grècia, emperò el cop d'estat del 1967, el fan instal·lar-se definitivament a Paris l'any 1968. La seva obra és un lligam entre ambdues cultures, banyades amb una tendra ironia que fan penetrar al lector en aquest món entre històries íntimes i universals. En aquesta reivindicació d'una doble cultura, actualment s'ha mostrat molt contrari a les restriccions dels immigrants a França, per a ell, la identitat francesa és quelcom que ve de molt abans de la creació de l'actual França. D'aquí que ell subratlli el fet que, en el seu país de residencia un terç de la població vingui de la migració de diferents antigues colònies franceses. Per aquest motiu que per ell «faire obstacle à l'arrivée de nouveaux étrangers est une façon de mettre en péril plutôt que de sauvegarder l'identité française» (cita extreta de Qu'est-elle donc, cette identité menacée ? ).
Macedonia :
Mateja Matevski (1929), sense dubte és un de les figures progressistes amb més prestigi tant de Macedònia com de l'Europa Oriental. La seva implicació antifeixista han fet que les seves obres circulessin per aquests cercles i, alhora, pels cercles de pensadors més refinats de la literatura mundial. Tot i haver nascut a la coneguda Turquia Europea, es va formar com a filòleg i humanista en la universitat de Skopje. El seu primer llibre, Pluja (1956), va ser destacat per la crítica per ser l'obertura cap a la literatura macedònica connectada, alhora, a una concepció amb els moviments contemporanis de la literatura europea. De fet, ha sigut el guanyador de diversos premis mundials, europeus o macedònics per la seva literatura.
D'altra banda, Matevski és un gran assagista i crític però a més a més, ha impulsat l'estudi de la literatura hispànica en llengua macedònica.
Kim Mehmedi (1955 ) és una escriptor líder i innovador de la prosa de la comunitat albanesa de Macedonia, característica molt remarcable perquè és un exemple de la diversitat cultural de la zona dels Balcans, com hem anat observant al llarg de tot aquest blog. És autor d'onze volums de prosa, incloent Lulehëna, Fshati i fëmijve te mallkuar, i Ritet i Nishanes. Mehmeti escriu tant en macedoni com en albanès i és tradueix entre les dues llengües.
Montenegro :
Milovan Djilas (1911-1995), polític i escriptor iugoslau nascut a Polja. Va estudiar dret a la universitat de Belgrad on va mostrar la seva afinitat envers el marxisme i, posteriorment, serà empresonat per les seves activitats polítiques. Va tenir un lligam molt fort amb la Iugoslàvia de Tito (ja que era amic amb el dirigent comunista) i a més, va lluitar amb els partisans de Tito durant la Segona Guerra Mundial. Tot i que va ser molt proper a Tito, les seves crítiques el van allunyar de ser-ne el successor. A més, aquestes critiques van fer que perdés tots els seus càrrecs i que fos expulsat del partit l'any 1954 i dos anys més tard, va ser empresonat. La seva condemna va anar augmentat amb la publicació a occident de la seva obra La Nova Classe (1957) que és una exposició de la jerarquia comunista i va passar 4 anys a la pressó per les Conversacions amb Stalin (1962). En aquestes obres, per exemple en el fragment de La Nova Classe notem el descontentament del que seria la teoria marxista que va aprendre i la realitat amb la que es va topar.
Sèrbia :
Miodrag Pavlovic (1928-2014), Es va graduar de la Universitat de Belgrad amb un títol en medicina l'any 1954. Tot i no tenir, unes implicacions polítiques molt fortes, sembla ser que al 1952 les autoritats iugoslaves, van permetre una major llibertat d'expressió en la política i en les arts gràcies Pavlovki.
Un tema que ocupa Pavlovic i molts altres intel·lectuals de l'antiga Iugoslàvia, Romania, Bulgària, Macedònia, Grècia i Albània, és la continuïtat entre els antics pobles dels Balcans i els seus descendents d'avui dia. Tant en l'obra de Pavlovic com de Ismail Kadaré, hi ha freqüents referències al passat medieval. Entre els seus poemes històrics, els més importants són Odisej na Kirkinom ostrvu, Eleuzijske Seni, Vasilije II Bugaroubica i Kosovo. Aquests poemes són sovint una al·legòrica de la naturalesa, en comparació amb els nostres dies ; de fet, en els seus contes trobem la manipulació, l'engany i, sobretot, la por. Tot així, Pavlovic no només escrivia de l'època passada, ja que també té poemes amb una forta càrrega sobre el present, com serie el Presoner (tot i que en serbi no té títol), Requiem, Strah, Zemlyom Pod, Kavge…
Turquia :
Mario Levi (1957) escriptor turc que es va graduar en Llengua i Literatura Francesa a Istanbul, ha exercit com a professor de francès, periodista i programador de ràdio abans d'avocar-se totalment a la literatura. Les seves obres més conegudes són Istanbul va ser un conte de fades (1999) que és una novel·la que ens explica el testimoni d'una família jueva durant tres generacions que han patit esdeveniments ètnics, passats i presents que derivarien en la creació de la República Turca de Ataturk. Déu anys més tard escriu Inonu, on estaves quan va caure la nit que narra el retrobament de la vida de sis amics separats durant trenta anys, a la ciutats d'Istanbul.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada